6. Valencià

El valencià o català meridional es parla a la major part de les comarques del País Valencià i fins i tot en algunes localitats murcianes, a la comarca del Carxe, les quals han conservat l'idioma dels repobladors en temps de la Reconquesta.

Les comarques valencianes que no han estat mai catalanoparlants són les que estan situades a l'occident del país. Es tracta de les terres que van ser ocupades pels aragonesos al segle XIII durant la conquesta del que havia de ser el Regne de València.

Guardamar és la localitat de parla catalana situada més al sud del domini lingüístic català.

Els subdialectes del valencià són el valencià septentrional, l’apitxat i el meridional.

Trets fonètics:

·      Les vocals àtones coincideixen amb les del català nord-occidental: n'hi ha cinc

·      Les e i o són més obertes i amb diferent distribució que en els altres indrets del domini lingüístic.

·      El fonema palatal fricatiu sonor (ge) s'articula com a africat (àgil sona àdgil)

·      La -d- intervocàlica acostuma a caure: cremà, llauraor, mocaor.

·      La -r final sempre es pronuncia, tret de la zona septentrional del país

·      La -t final també es pronuncia: vent

·      Diferències de pronunciació entre la b i la v

·      La x inicial s’acostuma a fer africada, com en català nord-occidental: (tx)icot

Trets morfosintàctics:

·      L'article coincideix amb el català oriental i no amb el nord-occidental: el, la, els, les. No utilitza mai l'article personal: Maria, Esteve (en comptes de “la Maria”, “l’Esteve”)

·      Els demostratius tenen tres valors: est(e), eix(e)/ix(e), aquell, açò, això, allò; també els adverbis de lloc: ací, aquí, allí (o allà).

·      Les formes femenines del possessiu fort són meua, teua, seua.

·      Es fan servir variants dels numerals com ara: dos (masculí i femení), uit, dèsset, diuit, dèneu, uitanta.

·      Ús de la forma plena dels pronoms: me, te, se.

·      Se solen fer servir les combinacions de pronoms febles de la llengua antiga (objecte indirecte més objecte directe): jo li'l compre, li'n comprarem.

·      La 1a persona del sing. del present d'Indicatiu té desinència en -e a la 1a conjugació i a la 2a i 3a no té desinència: jo cante, jo perd, jo dorm.

·      Els verbs acabats en -re (caure, riure) en els imperfets d’indicatiu fan les terminacions caïa, 'queia', ria 'reia'

·      L’imperfet de subjuntiu presenta les desinències -ara, -era, -ira: cantara, volguera, sentira.

·      El perfet simple (cantí...) manté vitalitat plena solament a la zona central del País Valencià, on també és usual la primera persona del singular: cantí

·      Els verbs incoatius fan l'increment en -ix: patix/partixca/partisca, produïx.

·      Els verbs de 2a conjugació es fan en a: traure, nàixer, jaure

Trets lèxics:

·      Ús usual de diminutius: xicoteta, Vicentet, grapadet

·      Gran presència d'arabismes, molts d'ells genuïns: dacsa 'blat de moro', endívia 'escarola', alficós 'cogombre'. També hi ha molts topònims aràbics: Albalat, Alcalà, Alzira, Benifassà.

·      Presència de noms comuns i topònims mossàrabs: orandella 'oreneta', cuquello 'cucut', fardatxo 'llangardaix', Moraira, Muro, Campello.

·      Presència de castellanismes, que no cal confondre amb barbarismes: cepillo, cuernos, entonces, tenedor, etc.

·      En el lèxic en general, hi ha mots amb la mateixa base etimològica que d'altres d'espanyols (que no són castellanismes): espill, aplegar, xic, rabosa.

·      Mots valencians característics, com pigota 'varola', creïlla 'patata', llaurador 'pagès', llavar 'rentar', llevar 'treure', meló d'Alger 'síndria', roí 'dolent', safanòria 'pastanaga', vesprada-vesprà 'tarda', xic/a 'noi/a', etc, tenen una etimologia diferent dels sinònims del català central.

·      Hi ha paraules que tenen diferències importants respecte als seus sinònims del català central: badall 'escletxa', escurar 'rentar plats', mullar 'sucar', pardal 'ocell en general', rentar 'esbandir la roba', voler 'estimar'